Cara i creu dels xiclets

Una revista científica ha publicat un treball que indica que xiclets amb extracte de la planta anomenada arak són beneficiosos per a les genives. Netejar-se les dents fregant-les amb materials vegetals és ancestral arreu del món. L'arak és un arbre, anomenat també “arbre raspall de dents”, propi de zones d'Àsia i Àfrica, els brots, arrels i branquillons del qual s'usen tradicionalment per a la higiene bucal. Alguns costums islàmics relacionats amb el precepte de l'oració recomanen aquest “raspall”. El treball esmentat aporta base científica a aquest ús d'una manera més elaborada, ja que proposa un extracte vehiculat en un xiclet, que fa el paper d'excipient dels principis actius medicamentosos, com una pastilla, per exemple. És interessant indicar que aquesta recerca l'han feta investigadors iranians a l'Escola Dental de Babol (Iran), és a dir en un país on l'ambient social i polític no afavoreix la ciència, en aquest cas aplicada. Heus ací una prova que a l'Iran hi ha gent que fa bona feina.

Els xiclets no són gaire coneguts com a productes higiènics o medicinals, sinó com a llaminadures, que proporcionen plaer. Es tracta d'un fruïtiu, nom amb què es coneixen els productes que intervenen en l'alimentació, sense ser en rigor un aliment, que produeixen un gaudi a les persones que els ingereixen o els empren. La distinció entre ingerir i emprar és pertinent en el cas dels xiclets, perquè no s'empassen. De fet, mastegar xiclet és enganyar l'estómac, ja que després de molt mastegar no hi arriba res o gairebé res. Si els xiclets porten sucres, aquests s'absorbeixen i aporten calories (4 quilocalories per gram), i cal tenir en compte que els “sense sucre” solen portar uns compostos similars, anomenats polialcohols (sorbitol, maltitol i altres), que també són calòrics (entre 2 - 2,5 quilocalories per gram, una mica més de la meitat que els sucres). Un xiclet pot representar unes 10-15 quilocalories. Això sí, els polialcohols no causen càries com el sucre. De fet, quan es mastega xiclet se segrega saliva i aquesta ajuda a evitar la càries, sobretot si ens rentem la boca i no deixem que quedi sucre en contacte amb l'esmalt dental. Això també val després de menjar caramels o altres llaminadures ensucrades.

L'ús de xiclets o similars és molt antic. Els nostres avantpassats del neolític mastegaven escorça de bedoll i els maies una resina de la planta anomenada zapote. La paraula xiclet deriva del maia cicté. Són molt atractius per a nens i nenes i adolescents i a casa nostra la canalla ja en consumia a les primeres dècades del segle XX i, com ara, ja els enganxava sota les taules. Marisa Madieri, en el seu excel·lent relat diari Verd aigua, recentment traduït al català, on descriu el dur èxode cap a Trieste d'italians de Fiume (Rijeka), quan a finals dels anys quaranta va passar a l'antiga Iugoslàvia, diu: “Fins i tot la presència de soldats anglesos i americans, que duien unes sabates ben lluents i que vaig veure que oferien xiclets a alguns noiets, em deixava sempre meravellada”.

L'inconvenient

Els xiclets ajuden en la higiene bucal, a controlar el pes (tenen menys calories que un caramel o una presa de xocolata i mastegar gasta unes 11 quilocalories per hora), a la concentració i a combatre l'estrès (en la Segona Guerra Mundial les racions de combat dels soldats nord-americans incloïen xiclets, i només cal veure què fan molts entrenadors de futbol abans i durant el partit). Però hi ha un inconvenient molt important, a part de l'estètic (mastegar-los no és la cosa més elegant d'aquest món): on van a parar els xiclets? Com explicava un reportatge d'aquest diari l'agost del 2007 (La guerra dels xiclets), a terra. Per això, a Irlanda s'estan plantejant exigir als fabricants xiclets biodegradables o gravar-los amb impostos que compensin la potineria de molts dels seus consumidors. Encara que són agradables per a molts i tenen, com hem vist, alguns efectes beneficiosos, empastifen i representen una contaminació mediambiental que fa gastar molta aigua per combatre-la, i el món no està per malbaratar aquest recurs.

(Origina: Abel Mariné. El Punt, 3/IX/2010)
ENLLAÇ: http://avui.elpunt.cat/noticia/article/7-vista/8-articles/244334.html