La senyora de Tous.

La senyora de Tous era tant llamenca, que no li agradava sinó el moll d'os de vaca. Per poder-se alimentar havien de matar cada dia dues o tres vaques, de les quals només aprofitava el moll. Davant de tanta disbauxa, acabà per anar a captar.
Un dia trucà a la porta d'una humil masia, on li van donar un grapat de nous i una llesca de pa, i ho trobà tant bo, que amb condolença exclamà:
-"Si hagués sabut el bo que eren pa i nous, encara seria senyora de Tous".
És general aplicar la feta a la senyora de castell de Sant Martí de Tous, a l'Anoia. A Almatret (Segarra) diuen que tal dama era senyora d'aquell poble.
La narració té un gran nombre de variants: "si hagués sabut el bo que eren nous i pa,encara seria la dama de Marçà", o "la marquesa de Bagà". "Si hagués sabut que pa i nous era bo, encara seria la reina del castell de Carmençó", o "la dama de Puigbò", o "el Noguer de Sagaró". També es diu "com la senyora de Dou, que només li agradaven molls de bou".
Aplicat als que malversen i disbauxen i no se n'adonen fins a la ruïna.
(Font: Joan Amades. "Refranyer català comentat".Editorial Selecta, 1985. Pàg. 217.)