Recordo aquell dia que, amb uns sis anys, vaig entrar al dormitori dels avis. Un infant encuriosit cercava ves a saber què.
En un calaix, aparegué un estrany rellotge, que no havia vist mai. No tenia corretja per a posar al canell, era més gran de l'acostumat. No feia cap mena de soroll, no funcionava. Tampoc tenia cap nom a l'esfera.
Al cap de poc, vaig dictar sentència:
-”Per a què deu voler un trasto vell”?
Poc m'imaginava el llarg camí que començaria. Aquell trasto vell m'enamorà, i el cercava una i altra vegada. Sabia que no era una joguina, malgrat això m'atreia. Ara dic que amb aquell rellotge de l'avi a la mà veia passar tota la família, fins i tot els que no havia conegut.
“M'exalta el nou i m'enamora el vell”, ho he anat entenent.
Vaig arribar al Dalt de la Vila fa uns anys. M'agrada aquest indret i la seva gent. El temps hi passa d'una altra manera, ací. Les persones es coneixen i es saluden pel carrer. És un petit poble dins una urbs despersonalitzada, ciutat que amb follia emprèn cada matí una marxa que no va enlloc, un dia rera l'altre. Ciutat que no parla: gruny. Ciutat que necessita fer soroll per a existir.
Als moixons també els agrada el Dalt de la Vila. Hi venen amb cada cop menys por, més i més. Pardals, mallerengues, pit-roigs, xoriguers, tallarols...s'apressen a esplugar els arbres o a niar-hi. Les merles ens saluden de matinada amb els seus refilets. Els gats que ronden pels carrers semblen menys esquerps que en d'altres llocs. Quan els passes pel costat et miren com dient:
-”Què, ja vas cap el cau? Records a la família”.
El rellotge de l'avi va desaparèixer. M'hauria agradat poder-lo servar i que els seus nets en poguessim gaudir. I els nets del nets. No era cap trasto vell.
Com el rellotge veig aquest barri. Com aquell, no té marca coneguda però és el resultat de l'esforç dels passats.
He obert més calaixos. En un m'ha sortit un romà que em deia
-Persequentur vos in civitate ista, fugite in aliam , si sou perseguits en aquesta ciutat, fugiu a una altra. Li he dit que no, em quedo, ens quedem.
Ell em diu que la nostra és una civilització decadent, on el circ és més important que la scolae. Que si no conreem el saber, aixecar insulae i prou ens portarà la fam.
En Caius, el romà, m'ha dit adéu regalant-m'he un pensament, que vol que faci saber a qui des de un despatx decideix el que no veu:
-Primum vivere, deinde philosophari, primer viure i després filosofar.
El Dalt de la Vila es mou. Desitjo que sigui a la manera de Francesc Pujols:
-El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors.
Que molt em temo que “un home, un vot” ens surt car als daltvilatans.
El Dalt de la Vila es mou, salta, ...i s'ha posat a ballar, pel goig de trempar i riure.
En aquest ball uns fan de músic, d'altres posen cadires. Uns pengen garlandes, d'altres passen la granera. I cada cop més gent s'interessa per aquesta dansa, ball de gitanes i de bastons. A estones un vals cada cop millor. Com en els castellers, tothom hi té un lloc.
La Carme, en Carlos i jo hem treballat per a fer una llaminadura que ens sembla reuneix l'esperit del nostre barri i les persones que hi viuen. Una coca només pel Dalt de la Vila. Entremaliada, maridatge de sabors senzills.
Bon profit!
I si no us agrada, a reclamar a Cal Pino!
