El forn(IV).

A les cases es pastava el pa, peces rodones molt grosses per a que es conservessin més dies. Com que passats uns dies el pa esdevenia eixut, era costum posar un raig d'oli per amorosir-lo. I més endevant, sucar-lo amb tomàquet.
També s'aprofitava el forn calent per a cuinar. Si s'anava al forn comunal, el forner s'encarregava de la cuita de tot plegat per uns diners.

El forn (III)

En nuclis de població sovint hi havia un forn comunal on, com al safareig públic, es feia la xerrada de les novetats del poble. Les xafarderies, vaja.
Alguna persona devia ser-ne l'encarregat de mantenir-lo. Heus aquí el forner, que no és ben bé el mateix que un flequer.
La fotografia és del forn comunitari de Montfalcó Murallat, un preciós poble que us recomanem visitar.

El forn (II)

A les masies isolades hi solia haver a la cuina un petit forn, que sobressortia de la façana amb una forma semblant als absis de les esglèsies.

El forn.

Quan Judes era fadrí i sa mare festejava -diguem fa uns 10.000 anys- ja es coneixien els cereals i se n'alimentaven. De primer fou matxucar el gra amb unes pedres i aconseguir-ne una farina basta, ja que sencer costa molt de pair. I humitejat unes hores en un recipient amb aigua encara millor, s'hidrata i "passa avall" més bé.
Imaginem en una cova un grup menjant i que cau una mica de farinetes damunt d'una roca calenta -eren envoltant un foc-. Quan hi ha mancança no es pot desaprofitar res, i qui fos s'ho menja. "Gruf, uf!" que en neanderthal vol dir "què bo!". Aquí comença la cuita del cereal i el primer pa.
No fa pas gaire que tenim nevera a casa. O una cuina de gas. Fa un temps coure el pa era una feina feixuga. Els forns necessitaven llenya, branques no gaire gruixudes per encendre's amb facilitat i deixar brasa mentre el pa era dins. Aquesta llenya s'aplegava als boscos i eren ben nets, no com ara que la manca de manteniment fa que els sotabosc sigui ple de material inflamable que afavoreix els incendis forestals.
S'encenia el forn i passades unes tres hores era prou calent. S'escombrava amb un pal que a un extrem duia o bé alguna planta o un drap humits per apartar-ne les cendres i la brasa, i es començava a enfornar. Per no perdre l'escalfor -un pa de pagès d'un quilo triga més o menys una hora en ser cuit- es posava a la boca del forn una tampa, potser de fusta en cases particulars i de ferro a les fleques.