El forn.

Quan Judes era fadrí i sa mare festejava -diguem fa uns 10.000 anys- ja es coneixien els cereals i se n'alimentaven. De primer fou matxucar el gra amb unes pedres i aconseguir-ne una farina basta, ja que sencer costa molt de pair. I humitejat unes hores en un recipient amb aigua encara millor, s'hidrata i "passa avall" més bé.
Imaginem en una cova un grup menjant i que cau una mica de farinetes damunt d'una roca calenta -eren envoltant un foc-. Quan hi ha mancança no es pot desaprofitar res, i qui fos s'ho menja. "Gruf, uf!" que en neanderthal vol dir "què bo!". Aquí comença la cuita del cereal i el primer pa.
No fa pas gaire que tenim nevera a casa. O una cuina de gas. Fa un temps coure el pa era una feina feixuga. Els forns necessitaven llenya, branques no gaire gruixudes per encendre's amb facilitat i deixar brasa mentre el pa era dins. Aquesta llenya s'aplegava als boscos i eren ben nets, no com ara que la manca de manteniment fa que els sotabosc sigui ple de material inflamable que afavoreix els incendis forestals.
S'encenia el forn i passades unes tres hores era prou calent. S'escombrava amb un pal que a un extrem duia o bé alguna planta o un drap humits per apartar-ne les cendres i la brasa, i es començava a enfornar. Per no perdre l'escalfor -un pa de pagès d'un quilo triga més o menys una hora en ser cuit- es posava a la boca del forn una tampa, potser de fusta en cases particulars i de ferro a les fleques.