Al Cel només mengen pa de xeixa.

El mot "blat" designa genèricament els cereals d'ús més comú a casa nostra. El que emprem els flequers és el "xeixa", també conegut com forment o candial (triticum aestivum sp.).
Ja des de temps antics, el pa s'el·laborava també amb d'altres cereals com el sègol o l'ordi. Els molins tradicionals barrejaven la clova o segó del blat amb la part interior del gra, i en sortia una farina d'aspecte fosc. Aquesta era l'emprada habitualment per les classes populars, i ara en diem pa integral. Petites partícules de sorra, que duia el gra, passaven a la farina, i provocaven un desgast de les dents del que ja se'n té coneixement des de l'antic Egipte.
Qui s'ho podia pagar, menjava pa de xeixa, havent fet passar pel cedàs abans la farina i deixar-la ben blanca. Tot un luxe.

Qui matina fa farina.

No fa pas gaire, la dieta de les persones es basava en bona part en el pa. Entre 700 gr i un quilo eren habituals ser consumits cada dia.
Hortalisses, llegums, bacallà salat i per carn, cansalada o alguna botifarra curada de la matança acabaven d'omplir la panxa. O sopes de farinetes, que en comarques poc bladeres podien ser de blat de moro o fajol. Encara a La Garrotxa algún restaurant ofereix farro, i es conrea -poc- el fajol, que els francesos en diuen "blat negre" i hem conegut a La Bretanya, on les típiques crespes es fan amb "gwinizh" (fajol). Per cert, el nom correcte és crespa i no pas crêpe, car són inventades a la Catalunya del Nord.
El pagès, un cop acabada la sega, havia de dur a moldre el blat al molí. Com que la sega es feia per les mateixes dates prop d'aquest giny, es produïa una gran demanda de servei, i calia donar tanda. I com a les botigues, el primer que arriba és qui és servit. Els toca-tardans havien d'esperar.
I d'aquí ve dir "qui matina fa farina". I un altre refrany relacionat: "arribar i moldre".