Qui matina fa farina.

No fa pas gaire, la dieta de les persones es basava en bona part en el pa. Entre 700 gr i un quilo eren habituals ser consumits cada dia.
Hortalisses, llegums, bacallà salat i per carn, cansalada o alguna botifarra curada de la matança acabaven d'omplir la panxa. O sopes de farinetes, que en comarques poc bladeres podien ser de blat de moro o fajol. Encara a La Garrotxa algún restaurant ofereix farro, i es conrea -poc- el fajol, que els francesos en diuen "blat negre" i hem conegut a La Bretanya, on les típiques crespes es fan amb "gwinizh" (fajol). Per cert, el nom correcte és crespa i no pas crêpe, car són inventades a la Catalunya del Nord.
El pagès, un cop acabada la sega, havia de dur a moldre el blat al molí. Com que la sega es feia per les mateixes dates prop d'aquest giny, es produïa una gran demanda de servei, i calia donar tanda. I com a les botigues, el primer que arriba és qui és servit. Els toca-tardans havien d'esperar.
I d'aquí ve dir "qui matina fa farina". I un altre refrany relacionat: "arribar i moldre".