La favatada.

(Foto: David Marca.)

Alguns lectors pensaran que m'he equivocat en posar títol a la crònica. No és pas així: està fet amb tota la intenció, encara que la paraula d'ús habitual favatada, inexplicablement, no consta en el diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. En el seu lloc i amb la mateixa definició “menjada de faves”, hi ha el mot favada, que al Tarragonès i el Baix Camp no usa ningú. Res a veure també amb la fabada asturiana que, com tothom sap, són mongetes, a Tarragona fesols. Els filòlegs autors del diccionari viatgen poc.

La favatada és germana de la calçotada. Va ser menja habitual dels pagesos de les comarques citades, des de temps immemorials. La mecanització del segle passat de la major part dels treballs a l'agricultura va canviar els hàbits dels pagesos i, en fer-se a migdia el dinar, va passar a la història. Amb bicicleta i més endavant amb moto, tractor o cotxe, s'anava a dinar a casa o bé es portava fet i calent en un termos. El més corrent havia estat fer-se arròs a la cassola. La favatada i la calçotada no eren per a una sola persona: tres era la mida perfecta. Un feia el foc i la cuita, l'altre la vianda a les brases per segon plat i el tercer feia la salsa que, amb petites variants, és el famós romesco.

Llavors, en què consisteix la favatada? És la menja de faves fetes al flam —no pas a les brases— quant el gra resta a mig fer. Tendre es crema i fet és dur. S'ha de fer foc amb llenya prima que flamegi i cremar gairebé la tavella, que fa de forn. Prèviament s'enfilen amb filferro per sota el mànec. Cent tavelles fan un bon manat, manejable per cremar-les al punt. Una vegada fet, és convenient posar-les embolicades amb paper en un caixó, tapar-les amb una manta vella i deixar-ho reposar una hora. S'acaba d'arrodonir la cuita. Posades a taula, s'obre la tavella i amb la forquilla o bé una punxa es treuen les faves i es suquen a la salsa. Dir que és una menja deliciosa i que no es comprèn per què no s'ha popularitzat, ha estat en va. Res a veure amb el regust de ceba que torna a la boca. A les favatades sempre hi ha qui deixa la vianda i emplena l'estómac de faves.

Als anys quaranta, acabada la Guerra Civil, amb l'escassetat d'aliments que hi hagué sovintejaren ambdues menges. A Valls, amb vista, dos petits restaurants, a petició de clients de primer i de servei habitual després, començaren a fer la calçotada. Viajes Destino, de Barcelona, va ser el primer d'organitzar viatges a Valls amb menjades de calçots. La popularitat va ser ràpida i en pocs anys es convertí en fita gastronòmica. Fa anys, vaig preguntar als dos grans promotors Bou i Fèlix, de Valls, el perquè l'èxit de la calçotada i l'oblit de la favatada. “Miri,” varen dir-me, “les faves autòctones sols duren un mes en què resten al punt. Els calçots en poden durar cinc o sis. Ho entén, veritat?”. I tant que ho vaig entendre. Així la favatada és ja una raresa i una llàstima!

(Original: David Marca. Diari Avui, 24/IV/2011
Enllaç a l'article: http://www.avui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/401879-la-favatada.html)